Solidaritat en l’adversitat
Un dels aspectes més dolorosos és la pèrdua de vides humanes.
La comunitat valenciana, Castella–La Manxa i Andalusia, han plantat cara aquestes darrers dies a situacions tant adverses que han posat a prova la resiliència de les persones de les respectives comunitats. Aquestes circumstàncies han portat a molts, homes i dones, infants i joves, de totes les edats, a experimentar una barreja d’emocions intenses i pèrdues significatives. També és el sentiment de molts de nosaltres que des de la distància física però no de cor, hem viscut amb patiment, seguint les informacions que els mitjans ens anaven descrivint de primera mà i des de els llocs on succeïen els efectes de la DANA.
I enmig d’aquest caos, d’aquesta adversitat, d’aquest abatiment, la solidaritat s´ha manifestat com un far d´esperança. Les persones, els veïns i veïnes i també tothom qui d’alguna manera o altra han disposat temps i forces, han demostrat una extraordinària capacitat per unir-se i recolzar-se mútuament, per sobre d’interessos, d’egos, i de voler sortir a la foto. Aquesta solidaritat l’hem vist a: xarxes de suport comunitari, voluntariat per ajudar els més afectats, donacions i campanyes de recaptació de fons, suport emocional entre veïns i familiars, entitats socials i d’Església com Càritas, i d’altres creences, que es mobilitzen, etc.
Tot i la impotència davant de l’adversitat, un dels aspectes més dolorosos de qualsevol crisi és la pèrdua de vides humanes. Aquesta pèrdua està per sobre de la dels quantiosos bens materials i personals; les comunitats afectades han hagut d’enfrontar-se al dol per la desaparició dels éssers estimats. Fet que ha deixat un profund impacte emocional en famílies i amics. Aquestes pèrdues no només representen un desastre econòmic, són també un daltabaix emocional per la pèrdua de records de tota una vida, ja que molts d’aquests béns estaven carregats de records i de significat personal. Afrontar aquestes pèrdues i reptes pot generar un sentiment d’impotència i de vulnerabilitat.
Caldrà doncs, no oblidar-nos d’aquest patiment, caldrà molt suport emocional, caldran molts recursos tant governamentals com no governamentals, caldrà molt suport social, caldrà molta determinació i resiliència.
¿Estaríem davant d’una nova actualització de la Paraula de Bon Samarità (Lc10, 25-29)?; amb plenitud de sentit del que vol dir cuidar-nos mútuament, malgrat les diferencies de pensament, opinió, religió, procedència, etc.
Crec que sí.
