La comunicació en temps digitals

Amb el llenguatge, l’ésser humà —una espècie amb molt poques expectatives de supervivència— va aconseguir canviar el seu destí. Els humans no eren experts en res —ni volaven, ni nedaven ni corrien a gran velocitat—, però la necessitat de pervivència va fer aparèixer al seu cervell esquifit una habilitat fins aleshores desconeguda, la del llenguatge, que va ser decisiva per imposar-se a les altres espècies amb qui compartien territori.

L’aparició del llenguatge humà implicava que, a part de poder comunicar els fets que s’esdevenien en el moment present, també es podien compartir altres idees o conceptes que no eren tangibles i que els altres humans no havien vist mai. La capacitat simbòlica del llenguatge és, doncs, clau en la nostra definició com a humans, perquè encara que els animals es comuniquen entre ells, cap espècie no ha arribat al nostre grau d’abstracció i de sofisticació comunicativa. Sense el simbolisme no seríem els Homo sàpiens actuals.

Amb els pas del temps i, especialment, amb l’arribada de la tecnologia digital, els models comunicatius han canviat radicalment. L’esquema tradicional de la comunicació humana que vam aprendre a l’escola —emissor, receptor, missatge, referent, codi i canal— s’ha transformat significativament. Els dispositius —els aparells— digitals han ampliat la comunicació a través d’unes prestacions que mai abans no s’haurien pogut imaginar tant per la producció de missatges —orals, escrits o visuals— com pels canals en què es difonen.

El món actual és el món de la informació, en què imatge i paraula esdevenen els pilars d’una altra societat, la digital, que ja no busca la supervivència de l’espècie en un entorn hostil, sinó el poder virtual que implica uns guanys econòmics i d’influència social que empreses i governs volen posseir i controlar per marcar tendències de mercat o d’idees que validin les seves accions. Per això és tan important conèixer qui hi ha al darrere de cada tuit, de cada nova aplicació, de cada informació que es genera abans d’acceptar de bona fe les seves propostes.

Res no és gratuït a la xarxa i com a usuaris —emissors i receptors alhora de missatges— hem de ser més conscients que mai que els nostres “m’agrada” tenen un poder extraordinari en el món efímer de la virtualitat. Un món volàtil en què res no dura i que sempre espera amb candeletes l’arribada d’un nou missatge que ens faci oblidar l’anterior.