El repte que tenim com a país és immens

Tot i la recuperació econòmica dels darrers anys, són nombrosos els indicadors i els informes que reflecteixen que la nostra societat està patint una fractura de la cohesió social. La recuperació incrementa, també, les desigualtats entre les persones més riques i les més pobres. A més a més, costa que millori la situació econòmica i social de moltes famílies, sobretot per a aquelles que es troben en situació de vulnerabilitat extrema.

Durant l’any 2018, el 19,3 % de la població catalana es trobava en situació d’exclusió social i, dins d’aquest grup de població, els que es trobaven en situació més greu d’exclusió social severa eren el 9,6 %, amb un augment de 3 dècimes des dels moments pitjors de la crisi, el 2013.

Les mesures que s’adoptaren davant la crisi econòmica que va esclatar l’any 2008 estan comportant una desigualtat en la distribució de la renda. Les conseqüències d’aquest sotrac són ben presents, sobretot, en la dificultat per accedir a la feina digna i a l’habitatge, pilars fonamentals per sortir de la pobresa i de l’exclusió social. Les condicions laborals que ofereix el mercat ordinari continuen sense garantir una estabilitat econòmica i professional suficient per viure de manera digna. I, pel que fa a l’habitatge, la situació és alarmant. Els lloguers impagables i la falta de recursos per a les hipoteques posen en perill el dret a un habitatge digne, adequat i assequible.

El repte que tenim al davant com a país és immens: la pobresa es cronifica i les desigualtats creixen, una situació que ha esdevingut estructural i afecta tothom d’una manera o altra. En primer lloc, i de manera dramàtica, afecta la dignitat de les persones que no poden desenvolupar el seu projecte vital amb autonomia, perquè sovint no poden exercir tots els seus drets de ciutadania. I, tanmateix, les prestacions bàsiques que conformen el sistema de protecció social a Catalunya són insuficients en quantia i durada, i no sempre arriben a totes les persones que les necessiten.

Per fer front a tots aquests reptes, ens cal impulsar i aplicar una resposta comunitària que s’obri al veïnatge i a les comunitats, amb l’objectiu de fomentar les relacions socials i evitar l’exclusió. Conèixer i apropar-nos a les persones del nostre entorn és una eina fonamental per garantir que ningú quedi al marge de la societat. Ara que l’individualisme, la xenofòbia i el racisme tornen a ser ben presents a la vida pública, cal sensibilització i denúncia.

Ens cal seguir acompanyant les persones a recuperar la seva dignitat, a desenvolupar les seves capacitats, els seus projectes de vida, perquè cada persona és única i protagonista de la seva història i del seu procés vital. Cal seguir oferint espais de confiança en què les persones puguin sentir-se valorades, escoltades i respectades.

El 2018 hem pogut observar un descens del nombre de persones i de llars que s’han beneficiat de l’acció de les Càritas diocesanes catalanes. L’any passat, 69.161 llars, on vivien 220.631 persones, es van beneficiar de l’acció social de les Càritas amb seu a Catalunya, cosa que representa una disminució del 31 % respecte al 2017.

Aquest fet ens mostra una nova realitat, encara més preocupant. Si bé és cert que aquest període de reactivació de l’economia ha permès, a moltes llars que es trobaven en situació d’exclusió social, una recuperació en la línia de la integració, també constatem que encara no s’han assolit els nivells que hi havia el 2007, abans del període de recessió, i que les famílies en situació d’exclusió més severa han quedat en una situació encara més precària i han exhaurit totes les xarxes de suport i de seguretat.

Seguim observant que, malgrat que acompanyem menys llars i persones, continuem amb volums similars d’atencions, és a dir, atenem menys persones però les atenem més vegades i amb més intensitat. Gairebé al 70 % de les persones que hem ajudat se’ls ha hagut de donar suport en les necessitats bàsiques, fet que ens demostra –contràriament a la creença generalitzada– que són les classes mitjanes les que han quedat més perjudicades d’aquest període de crisi. Han estat les persones i les llars que estaven en situacions d’exclusió més severa les que encara no han pogut cauteritzar les seves ferides i que, per tant, han quedat en una situació de més vulnerabilitat.

Els col·lectius més afectats per l’exclusió social són les mares soles, les famílies amb fills, la gent gran i les persones que provenen d’altres països i que no tenen la situació regularitzada, o cauen en la irregularitat sobrevinguda.

Les oportunitats són encara més escasses per a aquelles persones que s’han vist obligades a abandonar els seus països d’origen cercant l’esperança d’un futur millor, i que estan en situació administrativa irregular. Tot i que no es tracta del grup més nombrós, ja que són només el 17 % de les persones estrangeres que atenem, la vulneració dels seus drets és una constant que ens ha de portar a reflexionar. Les actuals polítiques de migració no posen la persona en el centre, ans al contrari, li dificulten l’accés a drets tan bàsics com la sanitat, el treball o la participació social, i fomenten pràctiques abusives o explotació laboral. Per això, ens urgeix també un desplegament de la Renda Garantida de Ciutadania que arribi a totes les persones que la necessiten i que sigui compatible amb altres ajudes.

Vivim en una societat desvinculada, en la qual cada vegada és més difícil fer-nos càrrec de les persones que es queden enrere, i per això necessitem revincular-nos, tornar a la base de la proximitat i no estar tan supeditats a la intoxicació informativa de les xarxes. Cal treballar intensament per l’objectiu primordial: la consolidació d’una comunitat plenament integrada i socialment consolidada.